Bona nit lluna…
Quant fa que dormo? Pensava que ja era mort…
He somiat coses massa estranyes, dic somiat perque no se si estava despert o dormit, tot ha set molt confús. Crec, i remarco el crec, que vaig vorer aquella gata tatant el cap per la cova. Se que era ella, aquella olor no es pot oblidar, però la seva mirada…
No era ella… No se que pot haver passat, però no era ella…
Que esta passant? Torna la foscor absoluta i aquell mal de nou…
Puta lluna…
Quant mes te que passar per que tot això s’acabi?
Et preguntaràs que si tant desitjo morir, per que no salto desde dalt la muntanya, però no t’enganyis, busco la mort, però també li temo. Si tingues que elegir no ho faria, però aquesta foscor en la que em tens envoltat no em deixa cap altra sortida…
Tant em tens que fer sofrir? No pots fer que siga ràpid? Un últim desig…
Bona nit lluna…
Avui algú m’ha deixat algo de menjar a l’entrada de la cova, no tinc ni idea de qui pot haver set, però no ma servit de res…
He menjat, d’acord, però no m’ha servit de res, segueixo amb la mateixa gana al fons de l’estomac… Una gana que m’està consumint desde dins.
Tant de bo fos capaç de hivernar com els ossos, per poder parar tot això una temporada, morir uns mesos fins que tornessis…
El vent m’ha dit que al final acabaré per acostumar-me a la foscor, però el vent va i ve quan li apeteix, no tinc motius per creurel…
No tinc ganes de sortir tampoc, men entorno dins la soledat de la meva cova, es igual que el bosc en aquestos moments, però almenys s’hi està calent…
Adéu…
Maleïda lluna…
Si, maleïda… Es pot saber on ets? No t’adones de res? Em vols matar de gana? Si segueixes així ho aconseguiràs… Es el que vols?
Ja no entenc res… Estic molt cansat lluna, molt cansat…
No se quant mes aguantaré, aquesta foscor m’està consumint, no crec que duri massa…
T’ho suplico lluna, il·lumina’m sisplau…
Saps la gata que vaig creure vorer ahir? Si que era ella, la vaig reconèixer pel seu característic collar, mai el podré oblidar…
Sempre li estaré agraït per haver-nos presentat, però ja no entenc res… Se que era ella, però hi havia alguna cosa que no quadrava, no la podia reconèixer, ni per la olor, es massa estrany… Com si mantingues el cos, però amb una altra anima, una anima fosca i cruel que mai vaig creure que fos capaç d’habitar el seu dolç rostre…
Quina llàstima… vaig arribar a apreciar bastant aquella gata tot i que en un principi vaig estar apunt de menjarmela…
Lluna, no pots fer que tot això acabi? Tan se men dona si esclafes la terra i tot el que dins hi ha…
Nomes vull que aquesta gana s’acabi, de qualsevol manera, però que s’acabi, n’estic fart, massa fart…
Ja ni et crido desde el cim de la muntanya, no tinc forces…
Lluna…
Bona nit lluna…
Sento tot el que et vaig cridar ahir, però no ho puc evitar… Suposo que en gran part, la desesperació, la gana i la soledat em fan actuar impulsivament… Saps que tot el que vaig dir no ho penso realment, però entén que desprès de tant de temps sense aparèixer, dins la meva desesperació arribi a pensar que potser nomes vares ser una il•lusió…
Lluna… et necessito tant…
Fa dies que ja no menjo, i pronte arribarà l’hivern…
Te’n recordes d’aquella gata? Em sembla que la vaig tornar a vorer, però no em va reconèixer…
Potser nomes fos fruit de la meva desesperació, i potser que realment no ves a ninguna gata. L’únic que se es que jo tampoc la vaig reconèixer…
Ai lluna, on ets…
|
