Am bufades d’aigu blava, on ei neda es corbmari, resta brillant l’albada i tinc l’horitzó peregrí…
En neixer un nou dia, s’omplin de llum es camins, on ei deixen ses pases ses al·lotes i es fadrins…
Es pages de dia sega, en su front ple de suor i la sola sol cols de faus i a la nit tocs de tambor…
Cuan sa tarda es va apagar, cerquen un lloc de fresca… Canta llunyà es xabal·lí i sa gent s’ompli de gresca…
Animats es sonadors, sonen sa llarga i sa curta, agils salts, modestes voltes, arrels de gent tan pura…
Daurada desperta sa Lluna, pes llevant d’un mar petit, ensisadora companya dins sa foscor de la nit…
Vel·lats per se guardes d’estels, surt a caçar es mussol. Un Uc romp dins es mestral i es fon sa lluna amb es sol…
Yatu!!!
Preguntareu que merdes estic escrivint, i vus dire que una canço eivissenca molt antiga, ara que tornem a barcelona…
Sirà lu que diu en Carles de Illomanía
P.D.:Com que s’eivissenc no esta normalitzat no cal dir que he escrit de sa manera fonetica mes pareguda a com seria sa pronunciació eivissenca de sa canço, aixi que no toqueu lo que no es te que tocar








