Bona nit lluna…
Quant fa que dormo? Pensava que ja era mort…
He somiat coses massa estranyes, dic somiat perque no se si estava despert o dormit, tot ha set molt confús. Crec, i remarco el crec, que vaig vorer aquella gata tatant el cap per la cova. Se que era ella, aquella olor no es pot oblidar, però la seva mirada…
No era ella… No se que pot haver passat, però no era ella…
Que esta passant? Torna la foscor absoluta i aquell mal de nou…
Puta lluna…
Quant mes te que passar per que tot això s’acabi?
Et preguntaràs que si tant desitjo morir, per que no salto desde dalt la muntanya, però no t’enganyis, busco la mort, però també li temo. Si tingues que elegir no ho faria, però aquesta foscor en la que em tens envoltat no em deixa cap altra sortida…
Tant em tens que fer sofrir? No pots fer que siga ràpid? Un últim desig…
Bona nit lluna…
Avui algú m’ha deixat algo de menjar a l’entrada de la cova, no tinc ni idea de qui pot haver set, però no ma servit de res…
He menjat, d’acord, però no m’ha servit de res, segueixo amb la mateixa gana al fons de l’estomac… Una gana que m’està consumint desde dins.
Tant de bo fos capaç de hivernar com els ossos, per poder parar tot això una temporada, morir uns mesos fins que tornessis…
El vent m’ha dit que al final acabaré per acostumar-me a la foscor, però el vent va i ve quan li apeteix, no tinc motius per creurel…
No tinc ganes de sortir tampoc, men entorno dins la soledat de la meva cova, es igual que el bosc en aquestos moments, però almenys s’hi està calent…
Adéu…
Maleïda lluna…
Si, maleïda… Es pot saber on ets? No t’adones de res? Em vols matar de gana? Si segueixes així ho aconseguiràs… Es el que vols?
Ja no entenc res… Estic molt cansat lluna, molt cansat…
No se quant mes aguantaré, aquesta foscor m’està consumint, no crec que duri massa…
T’ho suplico lluna, il·lumina’m sisplau…
Saps la gata que vaig creure vorer ahir? Si que era ella, la vaig reconèixer pel seu característic collar, mai el podré oblidar…
Sempre li estaré agraït per haver-nos presentat, però ja no entenc res… Se que era ella, però hi havia alguna cosa que no quadrava, no la podia reconèixer, ni per la olor, es massa estrany… Com si mantingues el cos, però amb una altra anima, una anima fosca i cruel que mai vaig creure que fos capaç d’habitar el seu dolç rostre…
Quina llàstima… vaig arribar a apreciar bastant aquella gata tot i que en un principi vaig estar apunt de menjarmela…
Lluna, no pots fer que tot això acabi? Tan se men dona si esclafes la terra i tot el que dins hi ha…
Nomes vull que aquesta gana s’acabi, de qualsevol manera, però que s’acabi, n’estic fart, massa fart…
Ja ni et crido desde el cim de la muntanya, no tinc forces…
Lluna…
Bona nit lluna…
Sento tot el que et vaig cridar ahir, però no ho puc evitar… Suposo que en gran part, la desesperació, la gana i la soledat em fan actuar impulsivament… Saps que tot el que vaig dir no ho penso realment, però entén que desprès de tant de temps sense aparèixer, dins la meva desesperació arribi a pensar que potser nomes vares ser una il•lusió…
Lluna… et necessito tant…
Fa dies que ja no menjo, i pronte arribarà l’hivern…
Te’n recordes d’aquella gata? Em sembla que la vaig tornar a vorer, però no em va reconèixer…
Potser nomes fos fruit de la meva desesperació, i potser que realment no ves a ninguna gata. L’únic que se es que jo tampoc la vaig reconèixer…
Ai lluna, on ets…
Maleïda i covarda lluna… On t’amagues? Et pareix normal desaparèixer just quan ens acabàvem de conèixer? M’estàs matant de gana! No veus que les nits son massa fosques? Eres el meu somni, et vivia a diari i ara desapareixes, tornant a ser nomes això, un somni…
Un somni cruel que no em deixa dormir de dia, ni menjar per les nits, condemnant-me a una lenta i dolorosa mort.
Que busques? Et diverteix veurem las nits al cim udolant?
Està be…
Guanyes com sempre…
Bona nit lluna…
Bona nit lluna…
Se que és un poc tard… No sabia si arribaria a sortir.
Desprès de la carrera d’ahir vaig dormir-me molt pronte, estava esgotat.
Tantes hores de dormir mai porten res de bo, i com no podia ser una excepció tornaren els malsons… Uns malsons que inclús em feren dubtar de si alguna vegada havies existit realment. Si aquella sobrenatural bola brillant al cel no era res mes que una il·lusió. Pensar que totes les nits dedicades a udolar-te haguessin set una perduda de temps…
Però no pot ser, he sentit l’escalfor dels teus rajos. La teva llum em guiava a les fosques nits. Se que ets real, llavors, perquè t’amagues de mi?
Ai estimada lluna… Tot era mes fàcil abans de saber que realment existies. Abans de que aquella gata ens presentes. Ja m’ho deia la meva mare: No t’has de fiar mai de els gats.
Perdona lluna, no volia dir aquestes coses, els malsons segueixen dins el meu cap, confonent lo real amb el somni. Ho sento de debò.
Tot i així no se si em pots escoltar, no et veig, però alomillor tu em sents. Qui sap, se tant poques coses sobre tu encara…
Es tard, tendria que anar a dormir, però tinc por de que tornin…
Espero que no et sàpiga malament que em quedi aquí a veure com surt el sol.
Fins demà lluna.
Bona nit lluna…
Avui tampoc sortiràs? Està sent una nit estranya. He sortit de la cova i m’he endinsat en la foscor absoluta del bosc al que tu li negaves la teva llum al amagar-te. No m’ha costat gaire adaptar-me a la foscor tot i que la visió no era perfecta. Al principi no trobava res per menjar, suposo que sense tu, molts d’animals tampoc s’animen a sortir. Portava unes hores vagant pel bosc tristament quant de sobte vaig començar a sentir sorolls. Com si algú m’estigues seguint. No vaig trigar en notar que també eren llops, joves, i pareixien tenir tanta o mes gana que jo. Venien a per mi. Amb la foscor no hi veia massa be i eren mes que jo. Vaig córrer, vaig córrer com feia temps que no corria. Però ells eren mes ràpids. Hi va haver moments en els que creia que m’avien acorralat, però quan mes llarga es feia la persecució alguna cosa dins mi canviava. Començava a sentir-me viu, eufòric , res em podia aturar. No va passar gaire estona fins que em vaig adonar que ja no em seguien. Els havia deixat enrere, però em donava igual. Vaig seguir corrent i corrent tant com vaig poder, volia prolongar la sensació. Corria sense cap direcció, em sentia lliure. Recordo que mentres corria, plorava, em sentia tan confús… Fins que vaig parar, aquí on estic ara, no estava cansat, però vaig decidir parar, i udolar-te per veure si sorties, però veig no pasarà. Pronte sortirà el sol, men vaig a dormir.
Bona nit lluna…
On t’has amagat avui? Desde que he sortit a la foscor no t’he vist…
No creguis que no t’he buscat, però quan creia que et veia, la il·lusió desapareixia. Era estrany, com si fugissis de mi.
Aquesta nit no esta sent massa bona, em falta la teva llum per caçar be, i tinc gana…
On estàs estimada meva? Per que no surts i em fas companyia? Necessito de la teva llum i la teva imatge per orientar-me.
Crec que em plantaré dalt aquesta pedra i udolaré la teva falta el que resta de nit… No hi ha res mes que fer…
Bona nit lluna… Feia uns dies que no et contemplava… Et veia allà dalt penjada, tant lluny, tan inaccessible, que l’angunia de que no poguessis escoltar els meus udols, em paralitzava i ja no sortia a buscarte quan sen anaven les llums. Han set dies de gana, dies de soledat amagat al fons de la cova. Davant la possibilitat de que no fossis allà dalt, no mereixia la pena sortir a buscar menjar, tot seria massa fosc…
Ten recordes d’aquella gata que ens va presentar? Abans de que ella aparegues, no et tenia en prou consideració. No eres res mes que una historia penjada al cel, o com a molt, una eina de la que m’aprofitava per mourerme mes àgilment per la foscor. No et respectava, ni tansols creia en totes les propietats màgiques que deien que tenies.
No saps quin greu em sap, ja t’ho he dit moltes vegades, pero es la veritat, i es per això que aquesta nit estic adreçat a tu, udolant desde el fons del meu cor, cridant per demanarte perdó.
Ten recordes de les nits pasades? Pasaven coses ben divertides al bosc mentre tu em miraves desde allà dalt. Com rèiem…
També hi va haver moments dolents, en els quals eres tan petita que sumit en la foscor que representava el teu encongiment, vaig caure a molts paranys. Pero com sempre tornaves a sortir, i tornava la calma, tornava a trepitjar tranquil, baix els teus rajos, pareixia que res a tot el bosc em podia fer mal.
On vas?
Ja veig que es el moment que t’has d’amagar per que el sol no et trobi, tu tranquil·la, jo no li diré res… També m’amagare jo, es hora de dormir.
Et pareix be demà a la mateixa hora?
Escolta al vent, en algun moment em sentiràs.
Fins aviat lluna…
|
